divendres, 30 de març de 2012

El refugi antiaeri de la plaça Tetuan

El refugi 41 - Plaça d’Hermenegildo Giner de los Ríos (plaça Tetuan)
Pocs dies després del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, –el primer que va generar morts i desperfectes al centre de Barcelona– l’Ajuntament de Barcelona va projectar la construcció de diferents refugis antiaeris a la ciutat, per donar protecció als barcelonins en aquells moments tràgics i que a l’acabar la guerra es pugessin fer servir per altres menesters.
Uns d’aquests refugis foren els Refugis generals a la via pública, unes construccions pensades per acollir un gran nombre de ciutadans –entre dues i tres persones per metre quadrat– definits com generals, col·lectius i independents, construïts generalment sota d’espais prou amplis, que acabat el conflicte poguessin acollir diferents serveis de caràcter ciutadà, com podien ser, banys, dutxes, sales de descans i lectura, estafetes, botigues, aparcaments de vehicles, etc.
Uns refugis construïts en formigó, blindat amb una xarxa de barres de ferro i preparats per aguantar el xoc, penetració i explosió, de les bombes de 100 quilos, considerades en aquell moment com el pes màxim que s’utilitzava per atacar a la població civil.
D’aquest model de refugis se’n projectaren onze, un dels quals fou el que es va bastir en el subsòl de la plaça d’Hermenegildo Giner de los Ríos, –l’actual plaça Tetuan– de 870 metres quadrats i un pressupost de 538.983,80 pessetes.
Inicialment aquest refugi havia estat projectat en quatre seccions iguals i independents, amb el criteri de no concentrar gran quantitat de persones dins d’un mateix refugi i amb una capacitat total per a 2.548 persones.
Cadascuna d’aquestes seccions, construïdes a poca profunditat per facilitar després la seva reutilització, estava formada per una galeria principal de comunicació, amb una escala als dos extrems i nou galeries més perpendiculars a la primera, de 3,60 metres d’amplada cadascuna i una altura a sota clau de volta de 3,00 metres. Mentre que les parets es van construir de formigó en massa, el sostre era de 0,75 metres també de formigó, cobert de maó de pla. Cada unitat d’aquestes estava dotada dels seus corresponents vàters i els bancs de fusta estaven collats a las parets del refugi.
De les quatre seccions projectades inicialment, només es van pressupostar dues i finalment només se’n va executar una amb un pressupost de 240.617,77 pessetes al que cali sumar un 12 %  més com a despeses imprevistes.
La construcció d’aquest refugi, del que hi ha un projecte datat el 29 de març de 1937 i amb una memòria i pressupost del 17 d’abril de 1937, va implicar la destrucció d’una gran part dels jardins que hi havia a la plaça i que segons la memòria del projecte –Això no és cap obstacle, perquè les necessitats de guerra han de passar davant de tot...–
Malgrat la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona d’obrir aquests refugis als barcelonins el més aviat possible, els entrebancs de la guerra i la manca de ciment, els endarrerir tant que segons sembla només va entrar en funcionament gairebé al final de la guerra aquest refugi. 
Una de les anècdotes més xocant que es va viure durant la seva construcció durant el mes de setembre de 1937, fou la troballa de la primera pedra del monument projectat als “Voluntaris d’Àfrica” el 1910 i que s’havia previst instal·lar a la plaça.
Dins de l’ampolla que hi havia en la primera pedra trobaren un exemplar de cada diari dels que es publicaven en aquella data i diferents monedes de plata i coure, a més a més de l’acte de la cerimònia i tres targetes que podrien ser de les persones que van presidir l’acte.
En l’actualitat el refugi que es troba en molt bon estat, està tancat i només es pot accedir per un pou tècnic. Durant la construcció de la línia 2 del metro, les seves galeries es van convertir en el vestidors dels obrers. Per les seves característiques, tipologia i per la facilitat en que es podria recuperar, es de pregar a qui li correspongui que el posin a l’abast de tots els ciutadans per tal de conèixer fa feina que va fer l’Ajuntament de Barcelona en la construcció de refugis antiaeris.
 Fotos i text Josep Maria Contel

2 comentaris:

  1. Josep Maria fantastic post i fantastic refugi, un dels refugis de tipus celulars que va construir el ajuntament, un dels pocs que queda que no siguin en forma de galeria de mina. Veig que encara que hi ha una mica de bruticia esta força be conservat, ¿es cert que una part d´aquest refugi va desapareixa al construir-se la linea 2 de metro?

    ResponElimina
  2. Penso que no havia de tenir quatre parts i només es va construir una. Les obres de la plaça només han afectat a una part del sostre del refugi

    ResponElimina