dilluns, 19 de gener del 2015

El refugi antiaeri de la fàbrica Elizalde

A Barcelona més a més dels refugis subvencionats o no i que figuren en el llistat de la Defensa Passiva de l’època, és van construir també refugis en edificis de fàbriques, empreses, de l’Ajuntament, de la Generalitat o de partits polítics. Essent un d’aquests el que es va bastir a la fàbrica Elizalde.
Una empresa anomenada inicialment “J.M. Vallet y Cía.” i creada el 8 de gener de 1908, per Arturo Elizalde Rouvier, Rafael Biada Navarro i J.M. Vallet i Arnau, qui va aportar a aquesta societat el seu taller, especialitzat en la fabricació de peces de precisió, i que estava ubicat al passeig de Sant Joan, 149.
Un any més tard, el 5 d’abril de 1909, Arturo Elizalde va compra a Jaime Alegret, la totalitat de l’illa, perimetrada pels carrers de Còrsega, Bailèn, Rosselló i Passeig de Sant Joan, on hi havia el taller. Finalment el 18 de juny de 1910, també va comprar els drets de la societat a J.M. Vallet, convertint-se finalment en la societat “Biada, Elizalde y Cía”.
Dedicada primer va construir recanvis de motor d’automobil, passar poc després a la construcció d’automobils “Elizalde”, dedicant-se finalment a la Construcció de motors d’avió.
Durant la guerra civil la factoria fou col·lectivitzada i sota el nom SAF 8, va ser destinada a la fabricació de material de guerra i bombes d’aviació, a més d’iniciar la construcció del motor rus M25, sembla ser copiat del Wrigh-Cyclone americà.

Durant el bombardeig naval de la nit del 13 de febrer de 1937, en el que també resulta afectada amb desperfectes de consideració i la morts de tres dels seus treballadors, Ramon Bernat Gil, Josep Caralt Moncunill i Frederic Ventosa Ribas. Els seus gestors decidiren construir com a seguretat dels seus treballadors, un refugi antiaeri dins de la fàbrica.
Un refugi construït a poca profunditat i paral·lel al carrer Bailèn, per sota d’un carrer existent dins de la fàbrica, agafant també part del subsòl de les naus de banda i banda de l’esmentat vial. L’obra feta en formigó, estava dividida en dos túnels de volta de canó de 32 m. de llargada per 3 m. d’amplada, connectats entre ells i amb una capacitat per a cinc centes persones.
La instal·lació estava dotada també, de quatre portes blindades dobles amb cambra d’expansió, d’una completa instal·lació de ventilació i de servei antigàs. En el seu interior hi havia una estança de vuit comunes adossades en dos rengles a les parets i un habitacle més petit amb un servei, segurament el primer era per als homes i el segon per a les dones. I una altra perita estança amb bancs adossats segurament utilitzada com infermeria.

A banda del bombardeig del 13 de febrer de 1937, la “Elizade” va patir un altre ensurt, durant el bombardeig del dimecres 19 de gener de 1938, minuts després de les dotze del migdia, quan una esquadreta d’avions Savoia de l’aviació legionària italiana bombardejaren des del Putxet fins a la Barceloneta, concentrant gairebé tota la seva càrrega mortífera en dos espais de la ciutat, un entre els carrers Còrsega- Bailèn - Mallorca i Roger de Flor, -on hi havia la fàbrica Elizalde, i que segons el mapa dels impactes de les bombes, com a mínim dues van caure dins de la fàbrica. I l’altre entre la plaça Palau i el carrer Almirall Cervera. Un atac que va deixar un tràgic balanç de 173 persones mortes.
Acabada la guerra, la família Elizalde va recuperar la fàbrica i de retruc el refugi que que s’hi havia construït durant aquest període.


En 1951, per raons de defensa nacional, l’Instituto Nacional de Industria INI, es va fer càrrec de la fàbrica, deixant fora als Elizalde.
Finalment tancada la factoria, aquesta fou enderrocada i en aquest espai es construïren quatre blocs amb 288 habitatges, inaugurats el 31 d’octubre de 1964. Malgrat la magnitud de l’obra el refugi no es veié afectat per aquesta i resta sord i mut durant anys sota els nous blocs i al que sols s’accedia en comptades ocasions.
Afortunadament a finals de setembre del 2014 amb motiu del 50è aniversari de la construcció dels habitatges, l’associació de propietaris del complex de la Elizalde va organitzar entre altres activitats, diferents visites guiades al refugi el 27 de setembre coorganitzades amb el Taller d’Història de Gràcia.
Fotos i text Josep Maria Contel

dimecres, 7 de gener del 2015

Davant dels bombardejos, Protegiu els vidres!

Foto Josep Barrillón i Paradell
Ara fa un parell d’anys, entre les diferents, fotografies, contactes i negatius que sortiren a la llum fetes pel il·lustre gracienc Josep Barrillón i Paradell, hi havia unes quantes fetes durant la passada Guerra Civil a Gràcia, i algunes d’aquestes eren de quan els graciencs protegiren els vidres d’aparadors i finestres, seguint les instruccions rebudes de les autoritats.
 Foto Josep Barrillón i Paradell
 Foto Josep Barrillón i Paradell
 Foto Josep Barrillón i Paradell
Foto Josep Barrillón i Paradell
Unes imatges desconegudes de Gràcia, que ara ens aporten una valuosa informació, tant pel que fa a la vila, com pel que fa en el conflicte en general i que ara serveixen com excusa per donar una breu explicació de com es van protegir els vidres davant dels bombardejos.
En previsió dels bombardejos que Barcelona pogué pati, el mes de novembre de 1936, es van pintar de blau tots els fanals de la ciutat, organitzant també un primer simulacre de bombardeig nocturn. Mentre els ciutadans començaven a col·locar tires engomades als vidres d’aparadors, portes i finestres, tal com se’n feia ressò La Vanguardia el 5 de desembre de 1936, fent referència a un decret promulgat el dia 4 pel conseller delegat Manuel Muñoz:
Amb la finalitat d’evitar o disminuir els despreniments de vidres trencats per efecte d’explosions, en cas de possibles bombardejos, i que poguessin ocasionar perjudicis, és convenient defensar els vidres amb armadures de tires de paper, d’acord amb les instruccions següents:
Les armadures seran tires de paper resistent engomat, enganxades al vidre per ambdues cares, en forma coincident la d’una cara amb les de l’altra, l’ample de les tires serà de 3 a 5 centímetres, segons la grandària dels vidres, i la separació entre l’una i l’altra tira, com a màxim 30 centímetres.
La disposició indicada de les tires és formant quadrícula o en forma d’aspa, segons les diagonals del vidre i fixant els seus extrems als marcs.
El compliment d’aquestes disposicions és obligatori per a tota classe de vidres d’establiments públics i de les cases particulars per als buits que donin al carrer i puguin projectar fragments de vidre a la via pública.
Malgrat tota aquesta protecció, les bombes van caure i destrossaren edificis, trencaren cases i esmicolaren els vidres segant a més a més la vida de molts persones alienes a la guerra.
Text Josep Maria Contel